dimecres, 9 de febrer del 2011

Banyoles – Calella o el paradigma del niu de formigues

Us heu parat mai a observar un niu de formigues? No paren, amunt i avall, construint el niu, portant-hi menjar constantment, de dintre cap a fora, de fora cap a dintre, disciplinades, sense aturar-se a discutir ni preocupar-se de si el meu tros de menjar és més gran que el teu. I la suma dels esforços de milers de petits insectes és capaç de posar en funcionament tot un formiguer amb els seus magatzems, els espais per posar-hi els ous, els passadissos, les entrades i sortides. Elles saben que es necessiten unes a les altres perquè totes puguin sobreviure.


I perquè parlo de formigues en el nostre blog? Què té a veure una formiga amb un jugador de rugbi? Si analitzem el darrer partit de lliga, ens adornarem que no estem tan lluny de les formigues. La feina feta durant tot el partit per cada un dels jugadors ens va donar una victòria que ens apropa a la fita de les formigues i el seu formiguer. La primera línia aguantant unes melés a priori complicades, la segona línia assegurant la pilota a les touches, la tercera línia defensant com gossos a prop i lluny dels punts de fixació, els mitjos organitzant el joc dels davanters i dels tres quarts, ordenant la defensa, manant la pressió defensiva, els centres placant a tort i a dret cada intent de creuar la nostra línia d’avantatge, els ales i l’arriere controlant el joc al peu, contraatacant amb valentia. Cada jugador fent la seva feina, i quan un company flaquejava, tenia algú al costat que l’animava, que l’aixecava.


El Calella fou un os dur, un equip organitzat i contundent, sense gaires fisures defensives i sobretot molt lluitadors. La prova d’això fou el 0 – 0 de la mitja part, amb alguns errors en atac, però força d’ordre en defensa. La segona part, el Calella transformava un cop de càstig i posava el 0 – 3 al marcador, però el peu d’en Guillem no es feu esperar gaire i de seguida tornava a igualar el partit (3 – 3). Ells, amb poc encert, van intentar transformar més cops de càstig, però en una jugada d’astúcia d’en Guillem en una sortida de 22, vàrem aconseguir el que semblava molt difícil, arribar a la línia d’assaig dels del Maresme i anotar un assaig ben merescut que ens donava aire (8 – 3). Una mica més tard, altre cop el mateix peu, que va estar molt encertat, ens donava el marge que necessitàvem (3 – 11), aquells 8 punts que ens posaven la victòria molt més a l’abast, però encara quedaven 15 minuts de partit. El Calella va arribar a ensumar la zona d’assaig més d’una vegada, però es va quedar sense tastar-la gràcies a les accions defensives de les nostres formigues blaves, que placatge a placatge van fer recular el somni dels Calellencs.


Com cada partit, la formiga Narcís ens va preparar un tercer temps celebrat als vestidors degut a la generosa pluja que no va parar de mullar-nos durant quasi tot el partit. Una altra mostra de la generositat d’aquest esport que va camí d’esdevenir ben banyolí.


Però les formigues no descansen, i mentre he escrit aquesta crònica ja han omplert mig formiguer de menjar, com els Monstres de Banyoles, que ahir van tornar a jugar contra els juvenils del GEiEG fent potser un dels millors primers 20 minuts de partit. Ara hem d’assolir el nostre millor nivell durant tot un partit.


Formigues, encara ens queden molts formiguers per construir, molt menjar per arreplegar, molta feina per fer i molt més treball d’equip, ara que cada cop som més i una mica (molt mica) millors.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada